dilluns, 9 de juny de 2008

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc entre 1914 i 1918 i en la que hi van intervenir les principals potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària.

Finalitzà amb la signtura de l'armistici l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.

La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.


Situació d'Europa l'any 1914

dilluns, 2 de juny de 2008

LLEIDA MEDIEVAL

La carta de poblament de Lleida fou atorgada el 1150 per Ramon Berenguer IV.


Carta de poblament


Al llarg del s XIII fou bastida la catedral de Lleida, romànica, que fou consagrada el 1278.

Seu Vella

A la fi del segle Jaume II creà l’Estudi General de Lleida, que durant segles monopolitzà l’ensenyament superior la corona catalanoaragonesa.








Universitat de Lleida (actual)



2n ESO C

dimecres, 28 de maig de 2008

ALLIBERAMENT DE LLEIDA

Lleida fou alliberada dels sarraïns el 24 d'octubre de 1149 per les tropes unides de Ramon Berenguer IV de Barcelona i d'Ermengol VI d'Urgell.

Representacions i sepulcres de Ramon Berenguer IV i Peronella.

El repartiment del territori es féu entre Ramon Berenguer, Ermengol d'Urgell i les ordes dels hospitalers i templers, els quals rebien el territori (cinquena part del terme) que constituí després la comanda de Gardeny.


També reberen béns i propietats els cavallers de les forces vencedores, els quals donaren nom a alguns carrers de Lleida i a moltes partides de l'horta (Montcada, Boixadors, Marimon, Canet, Santjust, Cortit, Vallseguer, Berga, Montsó, etc).

La ciutat esdevingué centre del bisbat de Lleida, i fou consagrada al culte catòlic la mesquita major.

dilluns, 26 de maig de 2008

LLEIDA MUSULMANA

Ocupada Lleida vers el 719 pels àrabs, la islamització fou ràpida. La llarga dominació de quatre segles marca intensament el caràcter de la població i de les seves institucions. En 800-809 Lluís el Piadós féu una incursió en terres catalanes durant la qual destruí la ciutat, que fou reconstruïda i fortificada en 883-884 pel valí Isma'il ibn Musa ibn Llop ibn Qasi. Aleshores s'edificà l'alcàsser de la Suda, a la roca Sobirana, i la mesquita (posterior Santa Maria l'Antiga, dels claustres de la seu vella).

L'alcàsser de la Suda


Els cronistes àrabs parlen també de l'horta, amb les torres i les alqueries rurals, on hi havia en abundància horts i arbres fruiters.

El nom que fan anar els àrabs és Larida. Conten els historiadors que hi ha bastants homes importants dins la cultura dels àrabs, que portaven, al final del nom, l'expressió al-Leridí, que volia dir "procedent de les terres lleidatanes". D'aquest nom n'ha vingut la forma castellana Lérida.












Perspectiva de la roca Sobirana

dilluns, 19 de maig de 2008

VIATJAR




Retrat de dues trementinaires amb la seva vestimenta típica, llaunes i bosses ligades a les espatlles per transportar els olis i herbes remeieres.







Fer viatger , anar de viatge això és viatjar. Fa pocs dies , durant l'exposició d'un treball de recerca de Segon de Batxillerat , vàrem poder viatjar ( imaginàriament ) en l'espai , cap a l'Alt Urgell i en el temps ( també imaginàriament ) cap a finals del segle XIX i fins al darrer terç del segle XX.

Natàlia Molina va exposar el treball " Una vall pobra i superpoblada" .L'origen de les trementinaires. que ens va donar a conèixer una vall i uns pobles petits de muntanya , la vall de La Vansa i Tuixén i a més un bri de la vida d'unes dones que per mantenir les seves cases havien de viatjar per camins i corriols venent remeis de tota la vida , "rodar pel món" fer de rodamóns però sense fer de captaires perquè venien productes que abans havien recollit o transformat.

La vall de La Vansa està dins del Pre-Pirineu oriental , vora del vessant sud del Cadí i entre els límits de la Cerdanya , el Berguedà i el Solsonès.
Tuixén està en un turó en la confluència de les valls dels rius de Josa i de la Mola en el punt on s'uneixen i formen el riu de Lavansa. El poble està a 1.225 metres d'altitud sobre el nivell del mar i es un bonic poble de muntanya amb hiverns freds i estius frescos amb una agricultura que es dedica a alfals i herba per mantenir unes dues-centes vaques lleteres del terme , també cria vedells i algunes ovelles.

La demografia condicionà la vida en aquesta vall , perquè s'arriba a un màxim històric de més de mil dues-centes persones entre 1860 i 1870 , amb unes terres de conreu escasses i una població en augment , la única sortida era l'emigració en aquest cas temporal. Les trementinaires feien dues sortides una entre Tots Sants i Nadal i l'altra cap als volts de Pasqües i solien trigar quinze dies en fer la seva ruta. Acompanyades d'una nena petita , generalment una filla anaven venent els seus remeis i herbes per masies i petits pobles on ja les coneixien d'altres anys. Els productes eren herbes més o menys remeieres com la corona de rei , l'hisop , l'orella d'os o la sàlvia també feien alguns productes com l'oli de ginebró , l'oli de tifus , la pega negra o la trementina d'on els ve el nom. Aquesta trementina es feia usant boles de resina secretades pel pi roig i desprès d'una manipulació més o menys acurada n'obtenien trementina que venien o usaven per a fer remeis .

Aquest ofici va desaparèixer amb la universalització de la medecina oficial i de les farmàcies , també va ajudar-hi el creixent desprestigi d'aquesta medecina popular i el fet que amb les seves robes sentissin vergonya perquè aparentaven demanar caritat.






dimecres, 14 de maig de 2008

MARIA ANTONIETA D'ÀUSTRIA


A Maria Antonieta d'Àustria li diuen de Lorena, perquè era néta per via paterna del duc Leopold III de Lorena; una regió d'Àustria.

Maria Antonieta d'Àustria, reina de França, (Viena, 23 d'agost de 1755 - París, 1793). Arxiduquessa d'Àustria, i princesa d'Hongria i de Bohèmia amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Pertanyent a la dinastia dels Habsburg esdevingué reina de França.

Casada el 1170 amb qui seria quatre anys més tard Lluís XVI de França. La parella tingué quatre fills: Maria Teresa de França, Lluís de França, Lluís XVII de França i Maria Sofia de França.

Era considerada una dona frívola , reaccionària i de gustos cars. Va exercir una forta influència política sobre el seu marit i, en conseqüència, sobre tot el país. En 1781, finalment, va tenir el seu primer fill.

Va ignorar la crisi financera per la que travessava el país i va desautoritzar les reformes liberals del Turgot i Necker. No va tenir contemplacions amb les masses famolenques que es concretaven davant el palau de Versalles i va enviar contra elles les seves tropes. El pobles sempre va pensar que la seva reina servia els interessos autríacs. Va posar el rei contra la Revolució, i va rebre el suport de Mirabeau i Barnave en la defensa de les seves idees monàrquiques.

El 1792 va ser detinguda i empresonada juntament amb Lluís XVI. Va morir a la guillotina el dia 16 d'octubre de 1793.

MARIA ANTONIETA D'ÀUSTRIA